Com es que la Televisio Xus i no una altra feina?
Ja des de molt jove m'he anat movent per mitjans de comunicació perquè crec que és un món apassionant. També que, menys que el temps (temporal, no metereològic) i més que els diners, el més important és la informació, en la màxima expresió i amplitud de la paraul. El cas es que vaig començar amb 14 anys fent petites col-laboracions fotogràfiques al diari Regió 7 de Manresa, quant el meu pare, que també li agraden les noves tecnologíes, va "jubilar-se" de les col-laboracions fotogràfiques. El contacte amb els mitjans de comunicació em va portar a petites emisores de ràdio a fer els primers pinets fent de tècnic, fins que em van venir a buscar d'Antena 7, que ara és Televisió de Manresa, i on vaig descobrir que a més de treballar per amor a l'art, als mitjans de comunicació si es treballa dur, un si pot arribar a guanyar la vida. Des de llavors m'he mogut en altres mitjans més o menys grans fins que vaig entrar en contacte amb el que molts considerem que és un dels pares d'Andorra Televisió, que és el mateix que em va convidar a crear i compartir el projecte de Pirineus Televisió. Es diu que els diaris són bons per poder el-laborar un bon reportatge durant díes, setmanes o mesos. Es diu que el "cuquet" de la ràdio si t'atrapa mai et deixa. Però el vertiginós i apassionant ritme de la tele, i més del que es viu cada día a Pirineus Televisió, ara mateix no el canvío per res, entre d'altres coses, perquè sóc un dels pocs que l'ha viscut des del primer día.
Els jocs d’ordenador i de consoles t’apasionen molt com es?
El meu pare treballava en una gran empresa nacional; a vegades entre empreses molt grans es cedeixen productes perquè es posin a prova avans de es posin oficialment a la venda. Va arribar un dia amb una caixa amb tecles que es connectava al televisor i "feia coses". Evidentment, la primera cosa que va fer aquella andròmina va ser mostrar-me un "Syntax error", que el manual deia que la màquina no entenía el que li volía dir, o que m'havía equivocat a l'escriure.... però el manual tenía més pàgines... que de seguida es van acabar, a la vegada que la màquina ja no donava més de si. Va ser el principi d'una afició que no ha acabat encara. Llavors van començar a sortir andròmines que feien sorollets i mostraven coloraines a la pantalla, amb personatges quadriculats i va escatar el fenòmen dels videojocs amb les primeres màquines domèstiques. Era la època del Sinclair Spectrum, antecessora de l'era de les Vic 20, C-64, Amstrads i Amigas. Els primers pc's domèstics em van empentar a anar per les primeres publicacions nacionals de videojocs i direl's-hi "hola, jo se escriure i matar marcianus"... i el pas dels temps m'ha portat a fer, entre d'altres coses, un programa de videjocs a Pirineus Televisió.
Si un usuari no té distraccions externes quant juga amb un ordinador o una videoconsola, la inmersió pot arribar a ser molt intensa. Penso que els videojocs diverteixen evidentment, però també poden ser terapèutics, fomenten el companyerisme i les relacions socials (virtualment, es clar), i mantenen el cervell viu, en tots els aspectes. Els primers videojocs no eren ni de bon tros com els actuals es clar, però van ser el principi d'una bola de neu que cada día es fa més grossa... El primer ordinador que vaig tenir està a dins d'una caixa atrotinada, però encara funciona. Mostrava dues barres als laterals del televisor en blanc i negre que teníem en aquella època a casa, i picant contra aquestes barres hi havía un quadrat. Era una cosa semblant a un joc de tenis. Les aplicacions que surten ara són l'enèssima generació d'aquell primer videojoc, i em sento privilegiat d'haver vist néixer i créixer un "boom" a nivell mundial que no hi ha forma de parar-lo.
Un desitg?
Bufff... a més de poder anar-me'n a dormir amb la consciència tranquila, i en els entorns que em moc ara mateix... haviam... trobo que la inquietud que hi ha a l'Alt Urgell és molt elevada, i hi ha ganes i possibilitats de fer coses. Per exemple m'agradaría que el projecte XiNTCAT tirés endavant, que creixés i s'expandís a d'altres camps. M'agradaría també que la Pirineus Party de la Seu agafés una embranzida imparable, que tingués ressò nacional, i que tingués el suport econòmic que es mereix un esdeveniment molt celebrat i participat pel jovent de la Seu, que són els que més hi entenen i ho viuen i, perquè no dir-ho, molts també voten quant hi ha eleccions.
El teu color preferit?
El vermell
Que n’opines de la gent de la nostra ciutat?
Jo vaig aterrar a la Seu quant només hi passava de resquitllada quant treballava a Andorra, i la veritat es que em van acollir molt bé. Sou gent amable, simpàtica i que va de cara al grà, que sap el que vol. Penso que hi ha molta inquietud en molts àmbits i que els ciutadans urgellencs són (som?) capaços d'empentar grans coses, malgrat ser una ciutat petita.
Si vols saludar algu ja saps pots fer-ho
Hi ha gent que saludo cada día, però voldría saludar especialment a tota la gent de XiNTCAT per exemple, que amb la tontería ja fa bastant temps que estem compartint alguna cosa més que un projecte. I també als que jo en dic "personatges entranyables i carismàtics de la Seu", que són la salsa de la ciutat. I també m'agradaría saludar a una noia que està en una botiga d'esports al carrer dels Jueus que sempre ens quedem mirant quant passo. I també a una altra que només sé que és massagista. I també a una esportista que... bé, deixem-ho aqui. Ah, si...i també a la panadera, que li dec 10 cèntims.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada